Amparo Casamalhuapa
<<Mestra rebel>>
“Recuerdo claramente que a los seis años, ya adivinaba que los aires de noviembre, las campanulas azules y las noches claras y estrelladas se habían hecho para que yo las gozara en toda su plenitud.”
Mestra i poetessa salvadorenca. Neix a Nejapa el 9 de maig de 1910. Molt jove es trasllada a San Salvador on es gradua de mestra als 14 anys, professió que exerceix en diversos instituts. Adolescent, va mostrar una particular sensibilitat. Somiava amb canviar les estructures socials i polítiques del seu temps i va trobar en la literatura un camí cap a aquesta cerca. Ben aviat escriu articles als diaris “La palabra”, “Patria”, “Diario Latino” o “Diario nuevo”.
El 1938 publica el llibre en prosa «Joven sembrador». En la seva doble faceta de mestra i escriptora, va captar la situació que vivia la dona salvadorenca. En els seus escrits publicats regularment en els periòdics de l’època, nua les imperfeccions de la societat masclista i assenyala l’exclusió femenina en l’àmbit de l’educació, el treball i els drets civils. Va ser deixeble i admiradora de les idees del mestre Alberto Masferrer.
“Hoy más que en ningún tiempo, estamos pasando por un período de verdadera tiranía y corrupción social, en el que decir la verdad y defender la ley es un crimen que se paga con la cárcel y el destierro.”
El 29 d’agost de 1939 al fer una ofrena floral en l’aniversari de l’afusellament del líder liberal de segle XIX, Gerardo Barrios, pronuncia un discurs denunciant la dictadura de Maximiliano Hernández Martínez: «… que fa set anys va ordenar assassinar -en tres mesos- a dotze mil ciutadans inermes per consolidar-se en el poder i que després ha trepitjat la Constitució de la República i la dignitat de tot ciutadà honrat».
Des de molt jove Amparo Casamalhuapa s’involucra activament en les lluites socials enfront de la dictadura del General Maximiliano Hernández Martínez. Des de la seva vinculació als moviments d’esquerres i feministes, les seves idees d’una pàtria lliure de militarisme i plena d’hospitals i escoles, amb ocupació i habitatge digne, prenen notorietat.
Aquest acte de valentia marcaria la seva vida per sempre. Davant l’amenaça d’un judici militar, ha de marxar clandestinament cap a Hondures, i posteriorment, a Mèxic. Allà es reuneix amb Alejandro Dagoberto Marroquín, un dels intel·lectuals més lúcids del seu temps, també militant comunista, amb qui es casa el 1941. En 1944, juntament amb el seu marit torna al Salvador després de la caiguda de Hernández Martínez i s’incorpora a la construcció de la Unió Nacional dels Treballadors (UNT), central sindical antifeixista. Malauradament, pocs mesos després ha de tornar a l’exili mexicà després d’un nou cop d’estat militar. Durant anys continua publicant articles en diaris i revistes de Guatemala, Hondures i Costa Rica.
Perseverant i somiadora, el 1957, juntament amb la seva parella i els seus fills Lenin Alejandro, Rolando i Rosalba, tornen a El Salvador on continua la seva vinculació a les lluites populars i la democràcia. El 1971, abans de morir prematurament, publica una novel·la amb tints autobiogràfics, «El Angosto Sendero», on condensa la seva vida de lluita, esperança, persecució, exili i compromís.
#FOCOSTV – Amparo Casamalhuapa: Novelista y activista social